Avui us portem un altre article d’en Leo Babauta de zen habits. Com sempre, l’original és millor que la traducció.

Quin pare no ha perdut els estreps quan un nen es porta malament? Un pare que no ha perdut els nervis és una criatura mítica, probablement va muntat en un unicorn sobre un arc de Sant Martí en aquests moments.

Podria comptar les vegades que he perdut la calma com un pare amb els dits d’una mà – per descomptat, que la mà hauria de tenir els dits sense límits i que necessitaria un temps molt llarg per contar aquests dits.

No obstant això, puc dir una cosa: sóc un pare molt més tranquil últimament. Encara m’enfado de tant en tant (sóc humà), però ja no és una ocurrència diària ni tant sols setmanal.

Quin és el meu secret? Molta pràctica conscient.

Em vaig adonar d’un fet: cridar i castigar no funcionen.

Deixeu-me dir-ho un altre cop: cridar i castigar són mètodes ineficaços. Si funcionessin, tots seríem pares brillants i els nens sempre es comportarien perfectament després que els renyéssim.

Però no funciona. No he necessitat estudis de pare per adonar-me’n: Ho veig en els meus propis fills. És clar, els hi puc cridar, i potser s’encongiran de por si pensen que vaig a aixecar una mà. El que els estic ensenyant no és un bon comportament, si no que em tinguin por. I el pitjor, estic ensenyant a cridar quan s’enutgen, a resoldre els conflictes amb la violència, en lloc de parlar les coses i arribar a una solució pacífica.

Els estic ensenyant que el que jo vull és més important que el que ells volen, i que estic disposat a fer coses horribles per aconseguir el que vull a qualsevol preu, fins i tot a costa de la nostra relació.

Aquestes no són coses que vull ensenyar als meus fills. Vull que sàpiguen que la meva relació amb ells és més important que aconseguir que es comportin de certa manera aquesta vegada.

I sí, ja sé que els nens necessiten límits – Jo crec en les fronteres també. Les marco i els meus fills saben que no és bo traspassar-les.

I sí, sé que necessiten que se’ls ensenyi com comportar-se adequadament. Simplement ja no crec que cridar sigui la manera d’ensenyar un comportament adequat. Perdre els estreps i comportar-se malament, no és la manera d’ensenyar com actuar quan ells perden els estreps i es comporten malament.

Com que l’exemple que els donem – com actuar quan les coses no surten com volem – és molt, molt més important que les normes que establim per a ells. Els nens aprenen lliçons sobre el comportament a partir del nostre exemple, amb el temps.

Dona exemple. Per això em vaig comprometre a ser conscient i pacífic com a pare, encara que no compleixi amb aquest compromís de tant en tant. Quan violo el compromís, demano disculpes i parlo sobre per què m’he equivocat. Perquè llavors el meu exemple és com cal comportar-se després que t’hagis portat malament.

Així que aquí hi ha alguns consells sobre com mantenir la calma quan les coses van malament:

1. No es tracta de tu. Nosaltres, els pares tendim a prendre’ns un mal comportament dels nens personalment, com si el que estan fent és un atac personal contra nosaltres o els nostres sistemes de creences, una ofensa personal. És per això que ens enfadem. La ira no és útil, però apareix perquè creiem que han fet alguna cosa contra nosaltres. En realitat no estan tractant de fer res contra nosaltres – són nens, i no saben com comportar-se quan no aconsegueixen el que volen o s’enutgen per alguna raó. Es tracta del que estan passant, i si ens allunyem de l’equació, podrem veure de forma més objectiva el que estan passant i com podem ajudar.

2. Sigues el seu guia, no el seu dictador. Els nens han d’aprendre a fer el seu camí pel món, perquè no sempre hi serem per dir-los com actuar. I per tant, la millor manera d’ensenyar-los no és marcant les regles tota l’estona – si sempre els dictem les seves accions, llavors mai no aprendran a prendre decisions pel seu compte. Hem de deixar que prenguin les seves pròpies decisions, dins dels límits, és clar, i guiar-los quan necessiten la nostra ajuda. Imagina que ets Yoda (el mentor) en lloc de Darth Vader (el dictador de l’abraçada mortal). Nota al marge: Fer servir Star Wars per ensenyar lliçons als teus fills mola molt.

3. Què necessiten? Quan les coses no surten com volen, quan estan enfadats, quan tenen por … què és el que necessiten? Un individu cridant o amenaçant no és útil – posa’t en la seva situació (i imagina que ets més petit) i preguntat si t’agradaria que algú et cridés quan estàs molest. Com reaccionaries si algú més gran i més poderós que tu t’estigués cridant i amenaçant? No t’agradaria, i acabaries ressentit amb la persona més gran. Què seria d’ajuda? Potser una mica de consol? Una conversa tranquil·la sobre el problema, contemplant possibles solucions. Una mica d’empatia i compassió. I sí, algunes paraules severes o agafar-los i no deixar-los marxar si en realitat estan a punt fer-se mal.

4. Pren un temps d’espera. Quan estàs enfadat, en el moment, en general és millor allunyar-te, i respirar i calmar-te. Parla amb ells quan estiguis més calmat, i puguis pensar amb claredat. Això és difícil de fer, perquè com a pares tendim simplement a submergir-nos i tractar de fer-nos càrrec de la situació en el moment. Però és difícil prendre bones decisions, parlar amb calma, no actuar de manera irracional, quan estem molestos. Això és cert per als nens també, per cert.

5. Si encara no has perdut la calma, desconnecta per un moment. Quan et veus estressant-te per una situació, o començant a enutjar-te però encara no has perdut la perspectiva … pren un respir. Descansa. Mira dintre teu i comprova lo frustrat o estressat que estas. Pren un moment per contemplar aquesta frustració, és perfectament normal i està bé. Calma el dolor, busca la felicitat i respira. Si pots, mira com el teu fill ho està passant igual de malament i també et necessita.

6. Compromet-te a ser conscient amb ells. De fet, vaig prometre als meus fills que seria un pare més atent, i els vaig demanar que em controlessin. Si m’enganxaven perdent els estreps, posaria un dòlar en una guardiola per comprar-los gelats. Va ajudar – no m’han enganxat encara. Pobrets – mai més no tindran gelat! És broma – encara mengem gelats.

7. Sigues conscient que ficaràs la pota. Preveu tenir dificultats, però aprèn-ne. Mira en què et vas equivocar. Sigues conscient de les dificultats en el moment, i contempla-ho com un pas per ser més conscient i compassiu com a pare. Revisa les teves accions, i en lloc de sentir-te malament, pensa com pots millorar, i tingues un pla per a la propera vegada que torni passar el mateix. És important planificar quan estàs tranquil, no prendre decisions en calent. I ajustar el pla la propera vegada que les coses vagin malament, de manera que el pla millori amb el temps, i així també ho faran les teves habilitats com a pare compassiu.

El principal problema és que tenim un ideal, com a pares, de com els nostres fills s’haurien de comportar. Pensem que haurien de ser nens ideals, però en realitat no son ideals, són reals. Tenen defectes, igual que nosaltres. Necessiten ajuda, cometen errors, s’enutgen, es frustren. Nosaltres també. Esbrinem com comportar-nos quan cometem errors, quan ens enfadem, quan ens frustrem, i mostrem als nens com fer-ho a través del nostre exemple.

Acceptem-los pel que són, amb faltes i tot. Estimem-los completament, amb abraçades en lloc de crits. He trobat que les abraçades són un mestre molt més eficaç que qualsevol altre d’entre les eines que tenim per criar els fills.