Viure en un entorn bilingüe té avantatges per al cervell. Les persones bilingües pateixen demència a una edat més avançada, aproximadament 5 anys més tard que les persones monolingües, i tenen major control mental. El control mental es refereix a la capacitat de concentració en una tasca ignorant les distraccions.

La recerca sobre les persones bilingües és un camp obert, i cada poc temps apareixen nous estudis o resultats. La teoria més estesa és que ser bilingüe suposa un exercici constant per al cervell. Per cada cosa o expressió, la persona bilingüe té dues paraules o frases disponibles per utilitzar i n’ha d’inhibir una cada cop que es vol comunicar.

Els efectes del bilingüisme només es noten en persones que efectivament fan servir dues llengües i alternen sovint entre una i l’altra. En persones que coneixen una llengua estrangera però la usen infreqüentment, o en persones que fan servir una llengua només en l’àmbit familiar i una altra per la resta de la seva vida diària, aquests efectes són inexistents.

Podeu trobar més informació en l’article complert a the Economist.

—
Per anar entrenant la imaginació, res millor que el CD de caixadecontes:

El diari de l’educació es fa ressó d’un article publicat a the Guardian sobre el resultat d’una investigació que estudia els efectes de separar els alumnes per classes segons el nivell acadèmic.

L’article de The Guardian no enllaça amb l’estudi en si, sinó que recull les reflexions que en fan dues de les autores. La seva conclusió és que la separació per nivells no val la pena perquè només beneficia als alumnes bons i perjudica als mitjans i dolents.

D’entrada cal veure quins errors o limitacions metodològiques pot tenir un estudi d’aquest tipus. La mostra sembla prou gran, 2500 alumnes, però no es tracta d’un experiment científic on totes les variables es poden controlar. En un assaig clínic, per exemple, ni els pacients ni els metges saben qui està seguint un tractament i qui està rebent un placebo. Això no és possible amb els alumnes i professors, que saben perfectament quina és la classe dels bons, dels regulars i dels dolents. Aquest factor per si sol ja fa dubtar de la validesa dels resultats.

En un estudi anterior es va fer un experiment consistent en assignar aleatòriament alumnes a dues classes, la dels “bons” i la dels “dolents”. En realitat les dues classes eren similars i es van realitzar tests per confirmar-ho. Als professors, que no sabien res de l’experiment, se’ls va dir quina era la suposada classe dels “bons” i la dels “dolents”. Al cap d’unes setmanes es van repetir els tests. Aquesta vegada sí que hi havia diferències significatives. Els resultats de la classe dels “bons” eren molt millors que els de la classe dels “dolents”.

Vistos els dubtes anteriors, suposant que es pugui considerar vàlida la conclusió que separar per nivells afavoreix els millors però perjudica la resta, caldria quantificar aquesta diferència. Es tracta d’una millora o un empitjorament substancial? Quina influència hi ha en la disponibilitat de recursos o pressupostos en aquesta variació? Com influeix la ràtio d’alumnes per professor en aquest resultat? Com afecten diferents metodologies pedagògiques?

Finalment, quan les expertes diuen que no val la pena separar els alumnes perquè nomes beneficia als bons estudiants, això implica que mantenir l’status quo els està perjudicant. És més admissible perjudicar els bons estudiants per afavorir els mediocres i dolents que a la inversa? En base a quin criteri es pren una decisió d’aquest tipus?

Com bé exposa l’article, el millors alumnes solen ser també els d’entorn socioeconòmic més alt. Per tant, si l’escola pública no els permet assolir tot el seu potencial són els que més fàcilment buscaran una escola privada. D’aquesta manera el que s’aconsegueix és una segregació virtual, no entre classes d’una mateixa escola si no entre escoles. Els bons alumnes a la privada i els dolents a la pública.

Em sembla que la prescripció de que no val la pena separar els alumnes per capacitats ve determinada més per motius ideològics que pels resultats de l’estudi en si. En aquest cas, penso que caldria tenir en compte quina és la funció que ha de desenvolupar l’escola pública, i, com en tots els serveis públics, quina és la forma més eficient de prestar aquesta funció.

En els països subdesenvolupats està demostrat que la formació bàsica de les grans masses és el que més ajuda a aconseguir taxes altes de creixement econòmic que permeten reduir la pobresa. En aquest sentit, el consell de les expertes de no separar per capacitats podria ser adequat. En països desenvolupats, on el nivell educatiu mínim de la població es dóna per suposat en qualsevol cas, cal veure els beneficis que suposa afavorir els millors estudiants, encara que sigui a costa de resultats pitjors (però presumiblement acceptables) per la resta d’alumnes. Els investigadors, científics, inventors, emprenedors innovadors no solen ser alumnes mediocres. Solen ser bons alumnes que han tingut la oportunitat de desenvolupar les seves capacitats al màxim. La seva contribució al creixement econòmic i benestar és desproporcionadament gran. Hem de sacrificar aquestes elits a canvi d’assolir un nivell mitjà lleugerament més alt?

Personalment penso que els grups reduïts, l’atenció personalitzada a l’alumne, tècniques com la flipped classroom, etc. poden tenir un efecte igual de bo per als millors alumnes sense perjudicar als mediocres i dolents. Cal fer un estudi sistemàtic del cost-benefici de totes les alternatives i escollir les més eficients. I quan parlem de l’escola pública, cal ser molt conscient que els pares sempre tenen l’alternativa de la privada, per tant, si volem un sistema públic de qualitat cal tractar els pares i alumnes com a clients a satisfer, ja que al final l’han pagat amb els seus impostos. Si no, l’escola pública acabarà sent una escola per als pobres tontets. Una escola a la qual cada cop es dedicaran menys recursos, ja que cada cop més les classes mitjanes i altes tendiran cap a l’escola privada i resultarà menys justificable políticament finançar amb els seus impostos un servei que no utilitzen.

—

Eduquem en valors amb el CD de caixadecontes:

La majoria d’innovadors treballen en parelles? Un llibre que ressenya the Economist investiga les parelles creatives. Lluny del mite del creador solitari, el més freqüent és que els innovadors i les persones creatives produeixen la feina més imaginativa treballant en parelles: John Lennon i Paul McCartney, Watson i Crick, Charles i Ray Eames.

Hi ha tres relacions típiques entre les parelles creatives: líquid i contenidor, estrella i director, somiador i pràctic. Hi ha relacions competitives, com la que tenien Picasso i Matisse, on el treball d’un s’alimentava de l’admiració i el desig de superar l’altre.

Cada ment creativa necessita enfrontar-se a una altra per assolir el seu potencial.

A nivell personal, els projectes en que he tingut èxit són els que he emprès amb alguna altra persona amb qui ens complementem. A l’empresa d’enginyeria, la meva parella supleix la meva poca capacitat com a comercial i per establir relacions. A caixadecontes, ajudo a donar forma al talent creatiu de la Conchi.

Les parelles creatives van més enllà del simple treball en equip. Requereixen compenetració i confiança. En les escoles i en l’educació superior es fomenta el treball en equip, però moltes vegades es considera el treball en equip una habilitat més que els alumnes han de tenir, com poden ser coneixements en matemàtiques o llengua.

Les parelles creatives requereixen més confiança i implicació que el treball en equip. Requereixen capacitat de comunicació i empatia. Tot són habilitats que es poden adquirir i seria bo que els nens les aprenguessin des de petits, que entenguin que per cada projecte que vulguin emprendre, hauran de buscar alguna altra persona amb qui comparteixin una visió.

En alguns àmbits, la necessitat de treballar en parelles està molt assumida. Per exemple, dintre els business angels, els inversors que financen noves empreses, són reticents a finançar empreses que tinguin un fundador únic. Normalment tenen més probabilitas d’èxit les empreses fundades per una parella d’emprenedors que es compenetren bé.

Com a pares, les expectatives que posem en els nostres fills també són importants. Tots volem que els nostres fills siguin petits genis i intentem donar-los tots els mitjans perquè puguin desenvolupar al màxim el seu potencial, però amb molt contades excepcions, el que ajudarà als nostres fills a aconseguir el seu potencial, és trobar el company adequat per al projecte que emprenguin.

Inculcar als nostres fills la importància de compartir una visió i trobar bons companys de viatge, pot fer més per les seves possibilitats d’èxit que qualsevol altra habilitat que els ajudem a adquirir.

—
Vols conèixer una història de parelles genials? Escolta el conte d’en Nil el saltamartí al CD de caixadecontes:

Un article de the Economist d’aquesta setmana, Relax, your kids will be fine, diu que els pares de classe mitjana hauriem de donar més llibertat als nostres fills. L’article posa en context les dues grans preocupacions dels pares, que els nens no es facin mal i garantir que tinguin una bona educació. Alguns punts que m’han semblat interessants:

• Des dels anys 60, la introducció d’electrodomèstics a les llars ha alliberat un promig de 8 hores de feina domèstica a cada parella, però que aquest temps i més ara el dediquem a cuidar els nens, fins al punt que les mares treballadores actuals dediquen més temps als seus fills del que dedicaven les mestresses de casa dels anys 60.

• El risc d’accident o dany físic de qualsevol mena a dia d’avui és molt remot. Un nen de 9 anys pot anar tranquil·lament per qualsevol carrer i fer servir el transport públic. Si està acostumat a mirar que no vingui cap cotxe al creuar, probablement estarà segur. Els nens aprenen a gestionar els riscos exposant-s’hi, com ara pujant a un arbre o agafant el metro sols, fins i tot si això significa pelar-se els genolls o topar-se amb algun sonat.

• La por a que els nostres fills no estiguin preparats per la universitat és més racional. Pot passar, però els pares hi podem influir molt menys del que ens pensem. Els estudis amb bessons mostren que qualsevol nen que tingui una llar on l’estimin i una estimulació suficient, assolirà el seu potencial. No cal apuntar-los a una bateria d’activitats extra escolars perquè arribin a ser uns genis.

• En resum, podem relaxar-nos una mica. No cal estar tant a sobre dels nens. Deixem que es diverteixin a l’aire lliure de tant en tant, que també ens farà bé als pares. Estarem més feliços si podem dedicar una mica més de temps a les nostres aficions (o dormint). Si els pares estem menys estressats, els nens també ho aprecien.

• En una enquesta a 1000 nens, cap no va dir que volgués passar més temps amb els seus pares. El desig número u era que els pares estiguessin menys cansats i estressats.

Val la pena llegir l’article sencer i els dos articles que enllaça, Choose your parents wisely (sobre la importància de l’estimulació dels infants en l’assoliment acadèmic i les diferències entre families pobres i riques als Estats Units) i Cancel that Violin class (sobre els pares estressats).

Un pare que ha perdut els nervis

Avui us portem un altre article d’en Leo Babauta de zen habits. Com sempre, l’original és millor que la traducció.

Quin pare no ha perdut els estreps quan un nen es porta malament? Un pare que no ha perdut els nervis és una criatura mítica, probablement va muntat en un unicorn sobre un arc de Sant Martí en aquests moments.

Podria comptar les vegades que he perdut la calma com un pare amb els dits d’una mà – per descomptat, que la mà hauria de tenir els dits sense límits i que necessitaria un temps molt llarg per contar aquests dits.

No obstant això, puc dir una cosa: sóc un pare molt més tranquil últimament. Encara m’enfado de tant en tant (sóc humà), però ja no és una ocurrència diària ni tant sols setmanal.

Quin és el meu secret? Molta pràctica conscient.

Em vaig adonar d’un fet: cridar i castigar no funcionen.

Deixeu-me dir-ho un altre cop: cridar i castigar són mètodes ineficaços. Si funcionessin, tots seríem pares brillants i els nens sempre es comportarien perfectament després que els renyéssim.

Però no funciona. No he necessitat estudis de pare per adonar-me’n: Ho veig en els meus propis fills. És clar, els hi puc cridar, i potser s’encongiran de por si pensen que vaig a aixecar una mà. El que els estic ensenyant no és un bon comportament, si no que em tinguin por. I el pitjor, estic ensenyant a cridar quan s’enutgen, a resoldre els conflictes amb la violència, en lloc de parlar les coses i arribar a una solució pacífica.

Els estic ensenyant que el que jo vull és més important que el que ells volen, i que estic disposat a fer coses horribles per aconseguir el que vull a qualsevol preu, fins i tot a costa de la nostra relació.

Aquestes no són coses que vull ensenyar als meus fills. Vull que sàpiguen que la meva relació amb ells és més important que aconseguir que es comportin de certa manera aquesta vegada.

I sí, ja sé que els nens necessiten límits – Jo crec en les fronteres també. Les marco i els meus fills saben que no és bo traspassar-les.

I sí, sé que necessiten que se’ls ensenyi com comportar-se adequadament. Simplement ja no crec que cridar sigui la manera d’ensenyar un comportament adequat. Perdre els estreps i comportar-se malament, no és la manera d’ensenyar com actuar quan ells perden els estreps i es comporten malament.

Com que l’exemple que els donem – com actuar quan les coses no surten com volem – és molt, molt més important que les normes que establim per a ells. Els nens aprenen lliçons sobre el comportament a partir del nostre exemple, amb el temps.

Dona exemple. Per això em vaig comprometre a ser conscient i pacífic com a pare, encara que no compleixi amb aquest compromís de tant en tant. Quan violo el compromís, demano disculpes i parlo sobre per què m’he equivocat. Perquè llavors el meu exemple és com cal comportar-se després que t’hagis portat malament.

Així que aquí hi ha alguns consells sobre com mantenir la calma quan les coses van malament:

1. No es tracta de tu. Nosaltres, els pares tendim a prendre’ns un mal comportament dels nens personalment, com si el que estan fent és un atac personal contra nosaltres o els nostres sistemes de creences, una ofensa personal. És per això que ens enfadem. La ira no és útil, però apareix perquè creiem que han fet alguna cosa contra nosaltres. En realitat no estan tractant de fer res contra nosaltres – són nens, i no saben com comportar-se quan no aconsegueixen el que volen o s’enutgen per alguna raó. Es tracta del que estan passant, i si ens allunyem de l’equació, podrem veure de forma més objectiva el que estan passant i com podem ajudar.

2. Sigues el seu guia, no el seu dictador. Els nens han d’aprendre a fer el seu camí pel món, perquè no sempre hi serem per dir-los com actuar. I per tant, la millor manera d’ensenyar-los no és marcant les regles tota l’estona – si sempre els dictem les seves accions, llavors mai no aprendran a prendre decisions pel seu compte. Hem de deixar que prenguin les seves pròpies decisions, dins dels límits, és clar, i guiar-los quan necessiten la nostra ajuda. Imagina que ets Yoda (el mentor) en lloc de Darth Vader (el dictador de l’abraçada mortal). Nota al marge: Fer servir Star Wars per ensenyar lliçons als teus fills mola molt.

3. Què necessiten? Quan les coses no surten com volen, quan estan enfadats, quan tenen por … què és el que necessiten? Un individu cridant o amenaçant no és útil – posa’t en la seva situació (i imagina que ets més petit) i preguntat si t’agradaria que algú et cridés quan estàs molest. Com reaccionaries si algú més gran i més poderós que tu t’estigués cridant i amenaçant? No t’agradaria, i acabaries ressentit amb la persona més gran. Què seria d’ajuda? Potser una mica de consol? Una conversa tranquil·la sobre el problema, contemplant possibles solucions. Una mica d’empatia i compassió. I sí, algunes paraules severes o agafar-los i no deixar-los marxar si en realitat estan a punt fer-se mal.

4. Pren un temps d’espera. Quan estàs enfadat, en el moment, en general és millor allunyar-te, i respirar i calmar-te. Parla amb ells quan estiguis més calmat, i puguis pensar amb claredat. Això és difícil de fer, perquè com a pares tendim simplement a submergir-nos i tractar de fer-nos càrrec de la situació en el moment. Però és difícil prendre bones decisions, parlar amb calma, no actuar de manera irracional, quan estem molestos. Això és cert per als nens també, per cert.

5. Si encara no has perdut la calma, desconnecta per un moment. Quan et veus estressant-te per una situació, o començant a enutjar-te però encara no has perdut la perspectiva … pren un respir. Descansa. Mira dintre teu i comprova lo frustrat o estressat que estas. Pren un moment per contemplar aquesta frustració, és perfectament normal i està bé. Calma el dolor, busca la felicitat i respira. Si pots, mira com el teu fill ho està passant igual de malament i també et necessita.

6. Compromet-te a ser conscient amb ells. De fet, vaig prometre als meus fills que seria un pare més atent, i els vaig demanar que em controlessin. Si m’enganxaven perdent els estreps, posaria un dòlar en una guardiola per comprar-los gelats. Va ajudar – no m’han enganxat encara. Pobrets – mai més no tindran gelat! És broma – encara mengem gelats.

7. Sigues conscient que ficaràs la pota. Preveu tenir dificultats, però aprèn-ne. Mira en què et vas equivocar. Sigues conscient de les dificultats en el moment, i contempla-ho com un pas per ser més conscient i compassiu com a pare. Revisa les teves accions, i en lloc de sentir-te malament, pensa com pots millorar, i tingues un pla per a la propera vegada que torni passar el mateix. És important planificar quan estàs tranquil, no prendre decisions en calent. I ajustar el pla la propera vegada que les coses vagin malament, de manera que el pla millori amb el temps, i així també ho faran les teves habilitats com a pare compassiu.

El principal problema és que tenim un ideal, com a pares, de com els nostres fills s’haurien de comportar. Pensem que haurien de ser nens ideals, però en realitat no son ideals, són reals. Tenen defectes, igual que nosaltres. Necessiten ajuda, cometen errors, s’enutgen, es frustren. Nosaltres també. Esbrinem com comportar-nos quan cometem errors, quan ens enfadem, quan ens frustrem, i mostrem als nens com fer-ho a través del nostre exemple.

Acceptem-los pel que són, amb faltes i tot. Estimem-los completament, amb abraçades en lloc de crits. He trobat que les abraçades són un mestre molt més eficaç que qualsevol altre d’entre les eines que tenim per criar els fills.