El diari de l’educació es fa ressó d’un article publicat a the Guardian sobre el resultat d’una investigació que estudia els efectes de separar els alumnes per classes segons el nivell acadèmic.

L’article de The Guardian no enllaça amb l’estudi en si, sinó que recull les reflexions que en fan dues de les autores. La seva conclusió és que la separació per nivells no val la pena perquè només beneficia als alumnes bons i perjudica als mitjans i dolents.

D’entrada cal veure quins errors o limitacions metodològiques pot tenir un estudi d’aquest tipus. La mostra sembla prou gran, 2500 alumnes, però no es tracta d’un experiment científic on totes les variables es poden controlar. En un assaig clínic, per exemple, ni els pacients ni els metges saben qui està seguint un tractament i qui està rebent un placebo. Això no és possible amb els alumnes i professors, que saben perfectament quina és la classe dels bons, dels regulars i dels dolents. Aquest factor per si sol ja fa dubtar de la validesa dels resultats.

En un estudi anterior es va fer un experiment consistent en assignar aleatòriament alumnes a dues classes, la dels “bons” i la dels “dolents”. En realitat les dues classes eren similars i es van realitzar tests per confirmar-ho. Als professors, que no sabien res de l’experiment, se’ls va dir quina era la suposada classe dels “bons” i la dels “dolents”. Al cap d’unes setmanes es van repetir els tests. Aquesta vegada sí que hi havia diferències significatives. Els resultats de la classe dels “bons” eren molt millors que els de la classe dels “dolents”.

Vistos els dubtes anteriors, suposant que es pugui considerar vàlida la conclusió que separar per nivells afavoreix els millors però perjudica la resta, caldria quantificar aquesta diferència. Es tracta d’una millora o un empitjorament substancial? Quina influència hi ha en la disponibilitat de recursos o pressupostos en aquesta variació? Com influeix la ràtio d’alumnes per professor en aquest resultat? Com afecten diferents metodologies pedagògiques?

Finalment, quan les expertes diuen que no val la pena separar els alumnes perquè nomes beneficia als bons estudiants, això implica que mantenir l’status quo els està perjudicant. És més admissible perjudicar els bons estudiants per afavorir els mediocres i dolents que a la inversa? En base a quin criteri es pren una decisió d’aquest tipus?

Com bé exposa l’article, el millors alumnes solen ser també els d’entorn socioeconòmic més alt. Per tant, si l’escola pública no els permet assolir tot el seu potencial són els que més fàcilment buscaran una escola privada. D’aquesta manera el que s’aconsegueix és una segregació virtual, no entre classes d’una mateixa escola si no entre escoles. Els bons alumnes a la privada i els dolents a la pública.

Em sembla que la prescripció de que no val la pena separar els alumnes per capacitats ve determinada més per motius ideològics que pels resultats de l’estudi en si. En aquest cas, penso que caldria tenir en compte quina és la funció que ha de desenvolupar l’escola pública, i, com en tots els serveis públics, quina és la forma més eficient de prestar aquesta funció.

En els països subdesenvolupats està demostrat que la formació bàsica de les grans masses és el que més ajuda a aconseguir taxes altes de creixement econòmic que permeten reduir la pobresa. En aquest sentit, el consell de les expertes de no separar per capacitats podria ser adequat. En països desenvolupats, on el nivell educatiu mínim de la població es dóna per suposat en qualsevol cas, cal veure els beneficis que suposa afavorir els millors estudiants, encara que sigui a costa de resultats pitjors (però presumiblement acceptables) per la resta d’alumnes. Els investigadors, científics, inventors, emprenedors innovadors no solen ser alumnes mediocres. Solen ser bons alumnes que han tingut la oportunitat de desenvolupar les seves capacitats al màxim. La seva contribució al creixement econòmic i benestar és desproporcionadament gran. Hem de sacrificar aquestes elits a canvi d’assolir un nivell mitjà lleugerament més alt?

Personalment penso que els grups reduïts, l’atenció personalitzada a l’alumne, tècniques com la flipped classroom, etc. poden tenir un efecte igual de bo per als millors alumnes sense perjudicar als mediocres i dolents. Cal fer un estudi sistemàtic del cost-benefici de totes les alternatives i escollir les més eficients. I quan parlem de l’escola pública, cal ser molt conscient que els pares sempre tenen l’alternativa de la privada, per tant, si volem un sistema públic de qualitat cal tractar els pares i alumnes com a clients a satisfer, ja que al final l’han pagat amb els seus impostos. Si no, l’escola pública acabarà sent una escola per als pobres tontets. Una escola a la qual cada cop es dedicaran menys recursos, ja que cada cop més les classes mitjanes i altes tendiran cap a l’escola privada i resultarà menys justificable políticament finançar amb els seus impostos un servei que no utilitzen.

—

Eduquem en valors amb el CD de caixadecontes: