Caixa de Contes

Weblog d'audio edicions Caixa de Contes


Deixa un comentari

El cervell bilingüe. La varietat el manté en forma

SAMSUNG CAMERA PICTURES

Viure en un entorn bilingüe té avantatges per al cervell. Les persones bilingües pateixen demència a una edat més avançada, aproximadament 5 anys més tard que les persones monolingües, i tenen major control mental. El control mental es refereix a la capacitat de concentració en una tasca ignorant les distraccions.

La recerca sobre les persones bilingües és un camp obert, i cada poc temps apareixen nous estudis o resultats. La teoria més estesa és que ser bilingüe suposa un exercici constant per al cervell. Per cada cosa o expressió, la persona bilingüe té dues paraules o frases disponibles per utilitzar i n’ha d’inhibir una cada cop que es vol comunicar.

Els efectes del bilingüisme només es noten en persones que efectivament fan servir dues llengües i alternen sovint entre una i l’altra. En persones que coneixen una llengua estrangera però la usen infreqüentment, o en persones que fan servir una llengua només en l’àmbit familiar i una altra per la resta de la seva vida diària, aquests efectes són inexistents.

Podeu trobar més informació en l’article complert a the Economist.


Per anar entrenant la imaginació, res millor que el CD de caixadecontes: Buy Now!


Deixa un comentari

Aloses i òlibes

2013-07-07 21.21.31

Cadascú de nosaltres té un rellotge intern o cronotip diferent. Algunes persones tendeixen a anar-se’n a dormir d’hora i llevar-se d’hora. A d’altres ens agrada estar desperts fins tard. A les persones matineres se les coneix com aloses i als noctàmbuls, com òlibes.

Durant la setmana s’espera que tothom comenci la jornada laboral cap a la mateixa hora, entre les 8 i les 9. A les aloses ja els està bé. Les òlibes saben  que haurien d’anar a dormir d’hora, però no poden. Són òlibes i acaben dormint una o dues hores menys del que necessitarien. És el que es coneix com a jet lag social -cada dia laborable, l’òliba se’n va a dormir en una zona horària i es desperta en una altra. Cap a final de setmana estan exhaustes. Durant el cap de setmana tornen a la seva zona horària i dormen tot el que necessiten dissabte i diumenge. El procés torna a començar de nou cada dilluns.

Per les aloses el problema és el contrari. La vida social s’estructura de tal manera que és difícil tenir-ne si no estàs despert fins tard els divendres i dissabtes a la nit. Però encara que una alosa hagi estat de festa fins a les 3 de la matinada, no pot dormir el dia següent. Són aloses. S’arrosseguen fins dilluns que finalment poden tornar a descansar.

En els adults el factor més important que determina el cronotip és la genètica, però l’edat influeix molt. Els nens petits solen ser aloses i per això ens tornen bojos als pares despertant-se d’hora els caps de setmana. Els adolescents són òlibes. Per això els instituts a primera hora estan plens d’estudiants que semblen zombies.

Roenneberg, el professor de la Universtiat Ludwig Maximilan de Munich que va desenvolupar la teoria de les aloses i les òlibes, aconsella que les classes als instituts comencin més tard i hi ha estudis que confirmen que fer-ho millora el rendiment, la motivació i l’assistència. Un cas concret és un districte escolar de Minnesota que va retardar l’horari i va comprovar com les notes del SAT dels alumnes en el percentil 10% millor van augmentar de mitjana més de 200 punts (el SAT és un examen tipus test similar a la selectivitat que es puntua sobre 2400 punts).

A Catalunya la tendència és la contrària. Últimament es permet que els instituts consolidin totes les classes en un únic període pel matí, que típicament comença a les 8. Tot i que pot tenir avantatges per a l’organització familiar i sobretot dels docents, sembla clar que aquesta tendència és perjudicial pels alumnes. Deixar a discreció dels centres, si aplicar la jornada intensiva o no, sembla una mala política. Molt millor intentar que es retardi el màxim possible l’inici de les classes. En tot cas, per fer horaris més compactes, el que es pot fer és reduir el temps per dinar al mínim, com en els països anglosaxons.

Aquest post està basat en un fragment de l’article Up all night. The science of sleeplesness publicat l’11 de març de 2013 a The new yorker.

Dormi o no dormi, la formigueta Lea no para. Coneix-la al cd de caixadecontes: Buy Now!


Deixa un comentari

Separar els alumnes per capacitats a l’escola?

El diari de l’educació es fa ressó d’un article publicat a the Guardian sobre el resultat d’una investigació que estudia els efectes de separar els alumnes per classes segons el nivell acadèmic.

L’article de The Guardian no enllaça amb l’estudi en si, sinó que recull les reflexions que en fan dues de les autores. La seva conclusió és que la separació per nivells no val la pena perquè només beneficia als alumnes bons i perjudica als mitjans i dolents.

D’entrada cal veure quins errors o limitacions metodològiques pot tenir un estudi d’aquest tipus. La mostra sembla prou gran, 2500 alumnes, però no es tracta d’un experiment científic on totes les variables es poden controlar. En un assaig clínic, per exemple, ni els pacients ni els metges saben qui està seguint un tractament i qui està rebent un placebo. Això no és possible amb els alumnes i professors, que saben perfectament quina és la classe dels bons, dels regulars i dels dolents. Aquest factor per si sol ja fa dubtar de la validesa dels resultats.

En un estudi anterior es va fer un experiment consistent en assignar aleatòriament alumnes a dues classes, la dels “bons” i la dels “dolents”. En realitat les dues classes eren similars i es van realitzar tests per confirmar-ho. Als professors, que no sabien res de l’experiment, se’ls va dir quina era la suposada classe dels “bons” i la dels “dolents”. Al cap d’unes setmanes es van repetir els tests. Aquesta vegada sí que hi havia diferències significatives. Els resultats de la classe dels “bons” eren molt millors que els de la classe dels “dolents”.

Vistos els dubtes anteriors, suposant que es pugui considerar vàlida la conclusió que separar per nivells afavoreix els millors però perjudica la resta, caldria quantificar aquesta diferència. Es tracta d’una millora o un empitjorament substancial? Quina influència hi ha en la disponibilitat de recursos o pressupostos en aquesta variació? Com influeix la ràtio d’alumnes per professor en aquest resultat? Com afecten diferents metodologies pedagògiques?

Finalment, quan les expertes diuen que no val la pena separar els alumnes perquè nomes beneficia als bons estudiants, això implica que mantenir l’status quo els està perjudicant. És més admissible perjudicar els bons estudiants per afavorir els mediocres i dolents que a la inversa? En base a quin criteri es pren una decisió d’aquest tipus?

Com bé exposa l’article, el millors alumnes solen ser també els d’entorn socioeconòmic més alt. Per tant, si l’escola pública no els permet assolir tot el seu potencial són els que més fàcilment buscaran una escola privada. D’aquesta manera el que s’aconsegueix és una segregació virtual, no entre classes d’una mateixa escola si no entre escoles. Els bons alumnes a la privada i els dolents a la pública.

Em sembla que la prescripció de que no val la pena separar els alumnes per capacitats ve determinada més per motius ideològics que pels resultats de l’estudi en si. En aquest cas, penso que caldria tenir en compte quina és la funció que ha de desenvolupar l’escola pública, i, com en tots els serveis públics, quina és la forma més eficient de prestar aquesta funció.

En els països subdesenvolupats està demostrat que la formació bàsica de les grans masses és el que més ajuda a aconseguir taxes altes de creixement econòmic que permeten reduir la pobresa. En aquest sentit, el consell de les expertes de no separar per capacitats podria ser adequat. En països desenvolupats, on el nivell educatiu mínim de la població es dóna per suposat en qualsevol cas, cal veure els beneficis que suposa afavorir els millors estudiants, encara que sigui a costa de resultats pitjors (però presumiblement acceptables) per la resta d’alumnes. Els investigadors, científics, inventors, emprenedors innovadors no solen ser alumnes mediocres. Solen ser bons alumnes que han tingut la oportunitat de desenvolupar les seves capacitats al màxim. La seva contribució al creixement econòmic i benestar és desproporcionadament gran. Hem de sacrificar aquestes elits a canvi d’assolir un nivell mitjà lleugerament més alt?

Personalment penso que els grups reduïts, l’atenció personalitzada a l’alumne, tècniques com la flipped classroom, etc. poden tenir un efecte igual de bo per als millors alumnes sense perjudicar als mediocres i dolents. Cal fer un estudi sistemàtic del cost-benefici de totes les alternatives i escollir les més eficients. I quan parlem de l’escola pública, cal ser molt conscient que els pares sempre tenen l’alternativa de la privada, per tant, si volem un sistema públic de qualitat cal tractar els pares i alumnes com a clients a satisfer, ja que al final l’han pagat amb els seus impostos. Si no, l’escola pública acabarà sent una escola per als pobres tontets. Una escola a la qual cada cop es dedicaran menys recursos, ja que cada cop més les classes mitjanes i altes tendiran cap a l’escola privada i resultarà menys justificable políticament finançar amb els seus impostos un servei que no utilitzen.

Eduquem en valors amb el CD de caixadecontes: Buy Now!


Deixa un comentari

Ninot – mitjó

2014-07-20 18.54.45

Avui us portem una idea original per aprofitar un mitjó desaparellat i passar una estona entretinguts.

Com veieu la idea és ben senzilla, farcim el mitjó i li fem una cara amb retalls de pelfa enganxada. També se li poden posar botons, llana i qualsevol cosa que se us ocorri per fer un ninot ben original.

Amb una mica d’imaginació, fins i tot podeu convertir el mitjó en algun dels personatges de caixadecontes. Per inspirar-vos, compreu el CD: Buy Now!


Deixa un comentari

Parelles genials

image

La majoria d’innovadors treballen en parelles? Un llibre que ressenya the Economist investiga les parelles creatives. Lluny del mite del creador solitari, el més freqüent és que els innovadors i les persones creatives produeixen la feina més imaginativa treballant en parelles: John Lennon i Paul McCartney, Watson i Crick, Charles i Ray Eames.

Hi ha tres relacions típiques entre les parelles creatives: líquid i contenidor, estrella i director, somiador i pràctic. Hi ha relacions competitives, com la que tenien Picasso i Matisse, on el treball d’un s’alimentava de l’admiració i el desig de superar l’altre.

Cada ment creativa necessita enfrontar-se a una altra per assolir el seu potencial.

A nivell personal, els projectes en que he tingut èxit són els que he emprès amb alguna altra persona amb qui ens complementem. A l’empresa d’enginyeria, la meva parella supleix la meva poca capacitat com a comercial i per establir relacions. A caixadecontes, ajudo a donar forma al talent creatiu de la Conchi.

Les parelles creatives van més enllà del simple treball en equip. Requereixen compenetració i confiança. En les escoles i en l’educació superior es fomenta el treball en equip, però moltes vegades es considera el treball en equip una habilitat més que els alumnes han de tenir, com poden ser coneixements en matemàtiques o llengua.

Les parelles creatives requereixen més confiança i implicació que el treball en equip. Requereixen capacitat de comunicació i empatia. Tot són habilitats que es poden adquirir i seria bo que els nens les aprenguessin des de petits, que entenguin que per cada projecte que vulguin emprendre, hauran de buscar alguna altra persona amb qui comparteixin una visió.

En alguns àmbits, la necessitat de treballar en parelles està molt assumida. Per exemple, dintre els business angels, els inversors que financen noves empreses, són reticents a finançar empreses que tinguin un fundador únic. Normalment tenen més probabilitas d’èxit les empreses fundades per una parella d’emprenedors que es compenetren bé.

Com a pares, les expectatives que posem en els nostres fills també són importants. Tots volem que els nostres fills siguin petits genis i intentem donar-los tots els mitjans perquè puguin desenvolupar al màxim el seu potencial, però amb molt contades excepcions, el que ajudarà als nostres fills a aconseguir el seu potencial, és trobar el company adequat per al projecte que emprenguin.

Inculcar als nostres fills la importància de compartir una visió i trobar bons companys de viatge, pot fer més per les seves possibilitats d’èxit que qualsevol altra habilitat que els ajudem a adquirir.


Vols conèixer una història de parelles genials? Escolta el conte d’en Nil el saltamartí al CD de caixadecontes: Buy Now!


Deixa un comentari

Arqueologia domèstica

Aquesta setmana hem tingut un petit accident a casa. Una ventada va fer caure els càntirs del prestatge i s’han trencat. Hem pensat que en lloc de llençar-los, farem d’arqueòlegs i mirarem de reconstruir-los.

SAMSUNG CAMERA PICTURES

La primera tasca és saber quin fragment correspon a cada càntir, perquè els tenim tots barrejats.

SAMSUNG CAMERA PICTURES

La Lea ho ha fet molt bé. S’ha fixat en el color, el tipus de ceràmica i el radi de curvatura hi ha separat els fragments en piles, una per cada càntir.

SAMSUNG CAMERA PICTURES

Ara ja tenim els fragments separats i podem començar a ajuntar els trossos. És com fer un puzzle en tres dimensions. Fem servir cola de contacte, tipus Super-Glue, per encolar els fragments. Una cosa que cal tenir en compte és l’ordre d’encolar-los. Si deixem forats, després no podrem encaixar els fragments.

SAMSUNG CAMERA PICTURES

Per reomplir petits forats i esquerdes, fem servir una masilla reparadora.

SAMSUNG CAMERA PICTURES

I aquí tenim el primer gerro reconstruït. Quan la masilla s’endureixi, es pot acabar de llimar i pintar.

SAMSUNG CAMERA PICTURES

Sabeu qui ha tingut un accident també? En Max el portaavions! Escolteu el conte al CD de caixadecontes:Buy Now!


Deixa un comentari

Sobreprotegim els nens?

2014-07-27 10.01.51

Un article de the Economist d’aquesta setmana, Relax, your kids will be fine, diu que els pares de classe mitjana hauriem de donar més llibertat als nostres fills. L’article posa en context les dues grans preocupacions dels pares, que els nens no es facin mal i garantir que tinguin una bona educació. Alguns punts que m’han semblat interessants:

  • Des dels anys 60, la introducció d’electrodomèstics a les llars ha alliberat un promig de 8 hores de feina domèstica a cada parella, però que aquest temps i més ara el dediquem a cuidar els nens, fins al punt que les mares treballadores actuals dediquen més temps als seus fills del que dedicaven les mestresses de casa dels anys 60.
  • El risc d’accident o dany físic de qualsevol mena a dia d’avui és molt remot. Un nen de 9 anys pot anar tranquil·lament per qualsevol carrer i fer servir el transport públic. Si està acostumat a mirar que no vingui cap cotxe al creuar, probablement estarà segur. Els nens aprenen a gestionar els riscos exposant-s’hi, com ara pujant a un arbre o agafant el metro sols, fins i tot si això significa pelar-se els genolls o topar-se amb algun sonat.
  • La por a que els nostres fills no estiguin preparats per la universitat és més racional. Pot passar, però els pares hi podem influir molt menys del que ens pensem. Els estudis amb bessons mostren que qualsevol nen que tingui una llar on l’estimin i una estimulació suficient, assolirà el seu potencial. No cal apuntar-los a una bateria d’activitats extra escolars perquè arribin a ser uns genis.
  • En resum, podem relaxar-nos una mica. No cal estar tant a sobre dels nens. Deixem que es diverteixin a l’aire lliure de tant en tant, que també ens farà bé als pares. Estarem més feliços si podem dedicar una mica més de temps a les nostres aficions (o dormint). Si els pares estem menys estressats, els nens també ho aprecien.
  • En una enquesta a 1000 nens, cap no va dir que volgués passar més temps amb els seus pares. El desig número u era que els pares estiguessin menys cansats i estressats.

Val la pena llegir l’article sencer i els dos articles que enllaça, Choose your parents wisely (sobre la importància de l’estimulació dels infants en l’assoliment acadèmic i les diferències entre families pobres i riques als Estats Units) i Cancel that Violin class (sobre els pares estressats).