Article original de Leo Babauta, autor de zen habits. Com sempre, l’original és molt millor que la traducció.
Fa més de vint-i-un anys que sóc pare, en total tinc 6 fills i n’he gaudit cada minut per complicat que fos.
I ara tinc un germà petit que serà pare aquest mes i està profundament espantat pel prospecte de la paternitat. No està segur de si farà una bona feina, està preocupat per si fracassarà.
Això li ho puc assegurar: ser pare es la cosa que m’ha fet més por de la meva vida. De cop, tenia 19 anys i una vida humana fràgil al meu càrrec, tant preciosa i volguda però tant tentinejant i fàcil d’apagar. I estava completament desprevingut – cap classe de l’escola m’havia ensenyat què havia de fer, i tenia molt poca experiència de la vida en aquella època.
Va ser l’experiència més terrorífica mai viscuda. I ha estat el més gratificant que he fet mai.
Millor que casar-me, que córrer una ultramarató, que emprendre un negoci d’èxit, que ajudar a milers de persones a canviar la seva vida amb el meu exemple.
Però per ser honest, al principi era molt dolent.
El meu problema principal, a part d’un desconeixement terrible de què coi estava fent, era el sentiment de tenir dret a. La meva filla havia de fer el que jo digués, comportar-se de certa manera, convertir-se en la persona que jo volia que fos. És ridícul, ho sé, però em va causar tota mena de conflictes al principi.
Ara no veig un pare com un artista que modela el fang, si no com un pastor de gats. Un pare no modela el fill en el perfecte ideal del que voldria que fos… tracta de mantenir-lo viu i fer-lo sentir-se estimat a mesura que creix i es converteix en allò que ja és.
Per tant, per als homes joves que seran pares i dones joves també (perquè no hi ha massa diferència a part de l’anatomia…) aquí teniu els meus pensaments sobre pasturar gats. Només sapigueu que he violat totes aquestes idees repetidament i que he après aquestes lliçons per les males.
La teva primera feina és estimar-los. I ser-hi quan et necessitin. Aquesta obligació està per sobre totes les altres. Naturalment que els hem de mantenir sans i alimentats i vestits i els hem de canviar els bolquers – mantenir-los vius – i és important. Però considerem-ho un mínim – no és difícil mantenir un nen viu fins a l’edat adulta. Qualsevol ho pot fer amb una mica d’esforç.
El que és important és si el nen creix i es converteix en un adult estimat. Això és més complicat, perquè quan sentim que tenim dret a fer que el nen es comporti de la manera que volem que ho faci, es converteixi en qui volem que es converteixi, tendim a pressionar, a jutjar, a esperar, a renyar, a forçar la nostra voluntat. Però al final, totes aquest coses només destorben en la obligació principal: que sigui estimada.
Si al final de la teva vida pots dir que hi eres quan la teva filla et necessitava, i ella o ell es va sentir estimat, ja has tingut èxit.
El teu exemple és més important que les teves paraules. Sovint li diem al nostre fill que sigui considerat mentre li cridem, i per tant no aprèn a ser considerat si no a cridar (només si és mes poderós en la relació). Quan castiguem, ells aprenen a castigar i no pas la lliçó que pensem que els hi estem donant. Quan els hi posem una restricció, no estan aprenent a compartir com nosaltres pensem.
Si vols que el teu fill creixi sa, fes exercici i menja saludable. Si vols que el teu fill trobi una feina que l’apassioni, treballa en alguna cosa que t’apassioni. Si vols que el teu fill llegeixi, apaga la tele i llegeix. Si no vols que el teu fill jugui a videojocs tot el dia, apaga el teu ordinador.
Una abraçada és més poderosa que un càstig. Una abraçada fa efectiva la teva obligació principal (estimar), mentre que un càstig és l’exemple que li estem donant al nen (castigar quan algú comet un error). Quan un nen no es comporta bé, això és un error. Que no ens equivoquem els adults? Que mai no estem trastornats? Mai no ens comportem malament? Mai no caiem en la temptació? Mai no diem cap mentida? Si hem fet alguna d’aquestes coses, perquè jutgem al nostre fill per fer-les i el castiguem?
El que és més important que jutjar i castigar, quan un nen s’equivoca i es comporta malament, és entendre’l. Empatia. Posa’t en el seu lloc. Què t’ajudaria a tu en aquesta situació? Tingues compassió. Fes-li una abraçada. Ensenya-li com es comporta una bona persona a través de l’exemple d’una abraçada. I sí, parla del problema, fes que entenguin perquè el seu comportament no estava bé, fes que empatitzin amb la persona a la que han ferit, però aprendre a empatitzar ha de començar amb el teu exemple.
Confia en ells. Deixa que assumeixin riscos i fallin, i mostra’ls que no passa res per fallar, que está bé assumir riscos. No els transmetis la neurosi de tenir por de cada petit risc, de preocupar-se constantment per la seguretat, o de cometre un error i ser castigats per això. S’equivocaran? fallaran, i la teva reacció enfront del fracàs és més important que el fracàs en si. Els has de mostrar que el fracàs només és un experiment reeixit a través del qual s’aprèn alguna cosa valuosa.
Si confies en ells, aprendran a confiar en si mateixos. Creixeran sabent que les coses a vegades poden anar malament, però que al final tot sortirà bé. Això és una confiança el la vida increïblement valuosa.
Deixa’ls ser qui hagin de ser. Sobre això no en tens el control. Pot ser que a tu t’importi alguna cosa però a ella no. Pots pensar que el que li importa a ella és trivial, però això és qui ets tu, no qui és ella. Deixa que s’expressi a la seva manera. Deixa que descobreixi les coses per si mateixa. Deixa que prengui decisions, que s’equivoqui, que tingui cura de les seves pròpies necessitats emocionals, que sigui autosuficient tant aviat com pugui.
Llegeix amb ells. Juga amb ells. Passeja i conversa amb ells. Mira les estrelles amb ells i pregunta’t per l’univers. Fes galetes amb ells. Escolta la seva música i balla amb ells. Saluda’ls pel matí amb un somriure enorme i una abraçada càlida i estreta. Feu puzles junts, construïu un robot junts, entra en els seus forts fets amb mantes, fes veure que ets un príncep o un Jedi amb ells, explica’ls històries que t’inventis, correu a l’aire lliure, dibuixeu junts, feu vídeos musicals junts, redacteu un diari familiar, ajuda’ls a crear un negoci, canteu junts malament, aneu a nedar i a córrer i en bici i jugueu a les barres paral·leles i al sorral.
Cada moment que tinguis amb el teu fill és un miracle, i de cop creixen, marxen de casa i es converteixen en la seva pròpia persona i descobreixen qui són i a vegades els fereixen i necessiten la teva espatlla per plorar, però després ja no et necessiten més.
I llavors, al final, la paternitat és ser-hi fins que ja no necessiten més que hi siguis, fins que et tornen a necessitar. I no és una feina desagraïda, perquè et recompensaran cada dia amb el seu amor, la seva presència i amb un simple somriure. Quina alegria, ser pare.
—
Demostra-li que l’estimes. Compra el CD de caixadecontes: 
Caixa de Contes 